La Mar Guarque, de 3r A, premiada!

L'alumna de 3r A (Espígol), Mar Guarque, ha guanyat uns dels premis de dibuix de la Fundació Cultural Caixa Terrassa de la Convocatòria 2010.

L'entitat d'estalvis havia convocat enguany el XXIX Concurs de dibuix escolar, certamen convocat anteriorment per l’Obra Social de Caixa Terrassa i que des del 2008 forma part del Programa Pedagògic que ofereix la Fundació Cultural, juntament amb els altres programes escolars (Aprèn a administrar els teus diners, Els exploradors de l’art, Taller de les lletres, Tu en el món teu).

L'objecte del Concurs és estimular la creativitat dels escolars en la faceta del dibuix. 

Els treballs premiats serveixen per a la il·lustració del llibre L'AVI JOAN. En el cas de la Mar, ha obtingut el 3r premi en la categoria 6 a 9 anys (1r nivell), per un dibuix referent al conte "L'avi Giovanni, o el misteri del mar".

http://www.fundacioct.es/pedagogics_detall.php?id=25#c2

Enhorabona a la Mar i a tothom que ha participat! Us deixem amb el conte...

L’AVI GIOVANNI
o el misteri del mar

Com que era diumenge i no havia d’anar a l’escola, la Sofia es llevà, es vestí a correcuita i marxà escales avall. Feia poc que havia sortit el sol i ella ja corria cap a la platja a veure el seu avi.
L’avi Giovanni era pescador. Vivia en un petit poble de la costa italiana i tota la vida havia estat pescador, igual que abans el seu pare, i el pare del seu pare, i el pare del pare del seu pare i...
—Avi, bon dia! —cridà la Sofia.
—On vas tan d’hora, petita meva? —preguntà l’avi, sorprès, en veurela.
—Tenia ganes de venirte a veure! Què fas?
—Doncs, mira, estic netejant i arreglant els estris de pescar, perquè avui és festa, que és diumenge, però demà hem de tornar a sortir a la mar. És la nostra feina, i a més a més, ¿oi que a tu t’agrada menjar les sardines a la brasa que et fa la mama?
—I tant! Són boníssimes! —exclamà la nena.
—Doncs per això haig d’anar a pescar cada dia —contestà l’avi.
—Avi, i no t’avorreixes, tot el dia sol allà, al mig del mar? —preguntà la Sofia.
—Avorrir-me jo? I ara! Les feines no en són d’avorrides. La vida no n’és mai d’avorrida. En tot cas són les persones les que són avorrides —afirmà tot convençut l’avi—. No t’he explicat mai aquella vegada que...? No? Doncs...
Vet aquí que una vegada...
Tres amics, el Paolo, el Marco i la Gina, havien decidit anar a passar el matí pescant amb la barca del pare de la Gina. Feia una bona estona que eren al mar, cadascú vigilant la seva canya, i ja es començaven a cansar.
—Nois, és molt avorrit això d’esperar que piquin els peixos! —es queixà el Paolo.
—Em sembla que podríem començar a recollir les canyes i tornar a la platja. Què hi dieu? —preguntà la Gina.
—Esperem una estona més, ja veureu com piquen —protestà el Marco.
—Ja us ho deia jo que ens havíem de quedar amb els altres a jugar a pilota a la plaça —digué el Paolo—. Ja me n’he cansat d’estar aquí. Això és molt avorrit!
—Avorrit? Tu sí que ets avorrit, Paolo! —es burlà el Marco— Sempre faries el mateix, tu! Que no tens esperit d’aventura?
—Aventura? Quina aventura hi veus, aquí? El més gros que ens pot passar és que ens piquin els mosquits.
—Piquen! —cridà el Marco –. Han picat. Mireu com tiba la canya!
—Sí! –exclamà contenta la Gina— Per fi ha picat un peix.
—Però tiba molt fort, no puc pescar-lo. Deu ser molt gros. Ajudeu-me a aguantar la canya a veure si entre tots podem! —exclamà el Marco.
Els tres amics agafaren la canya amb totes les seves forces intentant arrossegar el peix i alçar-lo a la barca. De sobte el peix féu una forta estrebada i els tres nens, que no havien deixat anar la canya, van sortir volant i van caure de cap a l’aigua, i el peix, nedant, els arrossegava molt de pressa.
—Aaaah! —cridaren tots tres alhora.
—No us deixeu anar —digué la Gina intentant no empassar-se aigua per la boca.
—Que algú m’ajudi! —suplicà el Paolo.
Tan aviat eren arrossegats per sota l’aigua com podien treure el cap a fora i respirar una mica. Finalment, però, el fil de pescar es va trencar, el peix va fugir i els tres nens van quedar enmig del mar.
—Què ha passat? Què era aquest peix? —exclamà la Gina
—On som ara? No es veu la nostra barca! Estem perduts! Morirem ofegats! —plorà el Paolo.
—No! Mireu, allà! És un vaixell. Estem salvats! —digué el Marco.
—Auxili! Auxili! —cridaren tots tres, fent senyals amb els braços.
Efectivament, al cap de poca estona des dalt del vaixell els van llançar una corda i ells s’hi van aferrar fins que van ser a bord. Però quina no fou la seva cara de sorpresa i terror quan, en arribar a dalt, veieren onejar al vent una bandera negra amb una calavera, i descobriren que aquell era... un vaixell pirata.
Davant seu hi havia una galeria de tipus bruts, lletjos, malcarats, mal vestits i amenaçadors.
—Qui ho ha pescat, això? —cridà un pirata amb la veu ronca.
—Qui pagarà un rescat per aquests tres marrecs? Llancem-los al mar i que se’ls mengin els taurons —cridà un altre.
Els tres nens tremolaven atemorits, encara agafats a la corda.
—Ai mare meva, ara sí que estem perduts! —gemegà el Paolo.
—Obriu pas al capità –cridà una veu. Els pirates s’apartaren i el capità s’apropà als nens. Era un tipus alt i fort, moreno, amb una barbeta molt retallada, un mocador al cap i una arracada penjant de l’orella esquerra.
—Vaja, vaja, què tenim aquí! A veure, deixeu-los a terra. Tranquils nois, no tingueu por. Nosaltres no som mala gent. Oi que no? —cridà el capità dirigint-se a la resta dels pirates—. Això sí que és una sorpresa. Seguiu-me —digué als nens—. M’explicareu què hi fèieu a l’aigua.
Els nens seguiren el capità, tots espantats, mentre que a la tripulació es podien observar algunes cares de pocs amics i alguns murmuris.
—Déu n’hi do, quina aventura! Però de veritat, nois, no tingueu por, perquè nosaltres no perseguim ni robem els pobres mariners ni la gent que treballa. Nosaltres volem fer justícia robant els vaixells dels grans senyors que tornen de terres llunyanes amb les seves fortunes. Per tant, podeu considerar-vos els meus convidats.
A la nit, els nens no podien dormir de l’emoció.
—Heu vist el capità, que fort i valent que és? —digué el Marco.
—I la seva cabina, amb aquells baguls que segurament deuen estar plens de tresors? —recordà la Gina.
—I tots els pirates que ens volen llençar als taurons? Que els heu oblidat?
—No siguis tan covard, Paolo! De què tens por? —replicaren els altres dos.
—Que de què tinc por?
—Calla! Escolteu! —els interrompé la Gina—. Se senten cops i passes!
Tots tres s’acostaren a una petita obertura de la bodega on eren i van veure que donava a una sala inferior. Allà hi havia dos pirates i n’arribava un altre arrossegant la pota de fusta.
—Maleït sigui aquest capità! Ja n’estic fart de les seves decisions! —rondinà el més gros dels tres, que no tenia ni un pèl al cap.
—Ja fa massa temps que naveguem sense capturar cap vaixell, ni fer cap bona lluita —digué l’altre que era més baixet i desdentat.
—Jo proposo que llancem el capità i el tres marrecs als taurons, ens fem amb el control del vaixell i anem a fer fortuna arrasant els poblets de la costa –digué el tercer—. Hauríem de fer-ho aquesta nit!
—Sí, tens raó! Som-hi!
Els tres pirates es punxaren els dits amb els punyals i ajuntaren la sang en senyal de pacte. A mort! —murmuraren.
A la bodega superior, el Marco, el Paolo i la Gina estaven glaçats de terror.
—Ai mare! Ai mare! —tremolava el Paolo.
—Hem d’evitar-ho. Hem d’ajudar el capità! —digué en veu baixa el Marco.
—Arrasaran el nostre poble! —patia la Gina.
Movent-se discretament per no fer soroll, sortiren de la bodega i anaren cap a la cabina del capità. Moments després, el capità i els nens estaven preparats per a una missió secreta i molt perillosa: evitar un motí al vaixell i liquidar els conspiradors. Per ordres del capità, els tres s’havien vestit d’autèntics pirates, amb un mocador lligat al cap, un ull tapat, pantalons de ratlles i una camisa negra. El Marco portava una espasa de veritat, la Gina un punyal curt i el Paolo havia demanat una pistola. Tenien la cara pintada de color negre perquè no els descobrissin a la llum de la lluna.
—Som-hi, nois! Cadascú sap el que ha de fer. Estigueu atents al meu senyal. El destí del vaixell depèn de vosaltres! —els animà el capità.
El Paolo s’amagà a estribord. El Marco a babord. La Gina, aguantant el punyal amb la boca, s’enfilà al pal de les veles.
—Ara! —cridà el capità en veure aparèixer les ombres dels tres pirates amotinats. El Paolo aixecà una comporta i totes les bales dels canons baixaren rodolant per la coberta, i això va fer caure els tres pirates de cap a terra. Quan s’incorporaren, encara sorpresos per aquest primer atac, sentiren un xiulet al darrere. Es giraren amb el temps just de veure com tres sacs del contrapès venien en direcció a les seves cares, després que el Marco hagués tallat les cordes. L’impacte fou tan brutal que van quedar estesos, commocionats i rajant sang pel nas. La Gina, que esperava aquell moment, els llençà al damunt una xarxa en la qual quedaren atrapats.
—Visca! —cridaren els tres alhora, mentre s’apropaven als presoners.
—Sou uns herois. M’heu salvat la vida i el vaixell! —els felicità el capità.
El Paolo, el Marco i la Gina amenaçaven amb les seves armes els tres presoners, que estaven malferits i embolicats a la xarxa.
—Llancem-los al mar i que se’ls mengin els taurons, com volien fer ells amb nosaltres! -—cridà tot excitat el Paolo.
—No, no, no! La llei dels pirates preveu que en cas d’un motí, els rebels seran abandonats en una illa deserta, perquè tinguin temps de penedir-se de la seva traïció. I com a pirata d’honor que sóc, bé, que som tots quatre, perquè a partir d’ara ja sereu per sempre més pirates honorífics, hem de respectar la llei del mar. Hi esteu d’acord?
XXIX CONCURS DE DIBUIX ESCOLAR 2010
—Sí, capità! —exclamaren orgullosos tots tres.
—Capità! —digué la Gina tot tibant-lo de la jaqueta—. És que nosaltres hauríem de tornar a casa. Els nostres pares deuen estar patint molt. No ens podem quedar aquí i ser pirates per sempre.
—Ho entenc. Tens raó. No està bé fer patir els pares. Però això és una cosa que haurem de resoldre demà. Encara és de nit i hauríeu de descansar una mica de tantes emocions.
Tots tres es posaren a dormir, aquest cop a l’habitació del capità. Els costà agafar el son però finalment caigueren rendits. La Gina fou la primera que es despertà i s’endugué una bona sorpresa quan comprovà que tornaven a ser dalt de la barca del seu pare, davant la platja del poble.
—Paolo, Marco! Desperteu-vos —cridà la Gina.
—Què passa? Qui crida? Però si som a la barca! –—se sorprengué el Paolo.
—I encara anem vestits de pirata —exclamà el Marco.
Remaren fins a la platja i després anaren cap a la plaça del poble.
—Mira’ls! Ara surten, aquests tres! Però si van disfressats! Ha, ha, ha! Que us penseu que és carnaval? —es burlaren els companys que jugaven a futbol.
—Mireu! —digué el Paolo als dos amics—. Juguen a futbol. Això sí que és avorrit. Bah! Marxem!
La Gina i el Marco rigueren amb el canvi d’actitud del Paolo i tots tres se n’anaren abraçats, convençuts que ningú no creuria la seva història.
—Pirates d’honor per sempre! —ressonaren tres crits i una forta rialla.
—Avi —digué tota entusiasmada la Sofia—. Quan jo sigui gran vull ser pescadora com tu. O sinó, pirata!